Jaume I · La història d’un Regne
Homenatge al Rei Jaume I en el 750 aniversari de la seua mort (1276-2026)
L’Ars Antiqua, música de trobadors en la Corona d’Aragó i poesia andalusina, València (s.XII-XIII).
Capella de Ministrers reuneix en aquest concert la història musical al voltant de Jaume I: Ad Honorem Virginis, Amors i Cansó i Al-hadiqat Al-adai’a. Repertori trovadoresc vinculat a la Corona d’Aragó, música sacra i música andalusina dels regnes de taifes orientals. Una antologia musical que es mostra com una perfecta lliçó d’història i un apasionant viatge musical a l’Edat Mitjana.
I – Al-Hadiqat Al-Adai’a (El Jardí Perdut)
Música, dansa i poesia andalusina en la València dels segles XII i XIII amb obres de poetes com Ibn Jafáya, Ibn ZaqqÁt, Amat al-Azíz al-Sarifa al-Husayniyya, descendent de Huseyn el nét del profeta Mahoma, de qui es conserven algunes de les seues composicions en el marc de la tradició musical andalusina en el Magrib; Ibn Al-Abbár, Al-Rúsafi, Ibn Labbána, Ibn AlAríf o Ibn Abi l-Rabi.
- Ibn Jafáya (1058-1139)
Oh València, tu no ets tu
- Ar-Russafí (†1177)
La Russafa de València. Rachika Alkad
Danses d’Al-Andalus
- Tawq al-hamāma. Ahmad Ibn Hazm (994-1064) (Xàtiva, 1023)
Nuba Asbahan. Twichia
II – Amors e Cansó
Cròniques de trobadors de la Corona d’Aragó
S’entén per trobador a tot artista d’entre finalitats del segle XI i finalitats del XIII capaç de crear la lletra i música de les seues cançons. El més antic del que hi ha notícia és Guillem, duc d’Aquitània (1071-1126), i l’últim s’estima que va ser Guiraut Riquier (†1292), que entre uns altres va estar al servei d’Alfonso X el Sabio. Aquest treball conté obres de Raimon de Miraval, Berenguer de Palou, Ponç d’Ortafà, Matieu de Carsí, i de l’esmentat Riquier.
- Berenguer de Palou (…1164…)
Ab la fresca clardat
De la gensor qu’om vey’
- Ponç d’Ortafà (c1184-1246)
Si ai perdut mon saber
CANTIGA – CSM 156 Instrumental
FOIA – CSM 166 instrumental
- Berenguer de Palou (…1164…)
Tant m’abelis joys et amors et chants
LAI – Cantigas 139/183 instrumental
III – Ad Honorem Virginis
Per a honrar lo nom de la Mare de Deu
L’Ars Antiqua a la Corona d’Aragó. El dia 9 d’octubre de 1238 va fer la seua entrada a València Jaume I el Conqueridor, acompanyat de la seua cort, culminant així la campanya militar de reconquesta del regne valencià. Aquell mateix dia el rei va assistir al seu primer acte oficial: la consagració de la mesquita major, convertida des d’aquell instant en catedral del nou bisbat; després de la cerimònia va seguir la celebració de la Missa on s’escoltaven melodies religioses de la tradició cristiana.
Cantigues d’Alfons X el Savi
Madre de Deus
- Guiraut de Borneill
Reis Gloriòs (cansò d’alba)
VIRELAI – CSM 12 instrumental
ROTUNDELLUS – CSM 105 instrumental
Llibre Vermell de Montserrat
Los set goyts recomptarem
Mariam matrem
Polorum regina omnium nostra
Cuncti simus concanentes: Ave Maria
IV – Cant de cigne
En ira se m’ha convertit el meu plaer
- Matieu de Caersí (…1276…)
ROTUNDELLUS – Cantiga 105 instrumental
Planh a la mort de Jaume I, València 26 de juliol de 1276
Tant suy marritz (Contrafactum)
Cant de la Sibil·l.la
Audite quid dixerit: Iudicii Signum, Girona? segle XII
De la gensor qu’om vey’
- Ponç d’Ortafà (c1184-1246)
Si ai perdut mon saber
CANTIGA – CSM 156 Instrumental
FOIA – CSM 166 instrumental
- Berenguer de Palou (…1164…)
Tant m’abelis joys et amors et chants
LAI – Cantigas 139/183 instrumental
Fundada en 1987 per Carles Magraner, Capella de Ministrers és una agrupació espanyola dedicada a la recerca i difusió de la música històrica, abastant des de l’Edat mitjana fins al segle XIX.
El seu treball combina rigor musicològic amb una interpretació sensible i apassionada, la qual cosa l’ha convertit en un referent de la música antiga.
Al llarg de la seva trajectòria, ha ofert concerts en prestigioses sales d’Espanya com l’Auditori Nacional i el Palau de la Música de València, i ha participat en festivals com el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada i el Festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola.
La seva projecció internacional és destacada, amb presentacions en països com França, Itàlia, Alemanya, els eua, la Xina i el Marroc, actuant en espais emblemàtics com el Metropolitan Museum de Nova York i el BachFestival de Leipzig.
Capella de Ministrers compta amb una extensa discografia sota segells com Auvidis i CDM, el propi segell del grup. Ha rebut múltiples guardons, incloent-hi el International Classical Music Award (icma) en 2018 i 2023, el Premi Carles Santos de la Música Valenciana i la Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura en 2023.
A més del seu treball en concerts i gravacions, l’agrupació ha incursionat en les arts escèniques, col·laborant amb directors, coreògrafs i músics de renom. Capella de Ministrers segueix compromesa amb la recuperació i difusió del patrimoni musical, consolidant-se com una de les formacions més prestigioses del seu àmbit.
Carles Magraner, reconegut viola gambista i musicòleg espanyol, és el fundador i director de Capella de Ministrers des de 1987. La seva trajectòria ha estat dedicada a la recerca, recuperació i difusió del patrimoni musical històric, amb un enfocament basat en el rigor acadèmic i la interpretació amb instruments d’època.
Sota la seva direcció, Capella de Ministrers s’ha convertit en un referent de la música antiga, interpretant repertoris des de l’Edat mitjana fins al segle xix. Han realitzat gires internacionals per països com França, Alemanya, Itàlia, els eua, la Xina i el Marroc, actuant en importants festivals i sales de concert com el BachFestival de Leipzig i el Metropolitan Museum de Nova York.
La seva extensa discografia, amb més de 60 gravacions sota segells com Auvidis i CDM, ha estat aclamada per la crítica i guardonada amb premis prestigiosos com el International Classical Music Award (icma) en 2018 i 2023. També ha rebut el Premi Carles Santos de la Música Valenciana i la Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura en 2023.
A més del seu treball amb Capella de Ministrers, Magraner ha col·laborat amb directors d’escena, coreògrafs i músics de diverses disciplines, ampliant l’impacte de la música antiga en diferents àmbits artístics. La seva labor continua sent clau en la difusió de la música històrica, consolidant a Capella de Ministrers com una de les formacions més prestigioses del seu gènere i reafirmant el seu compromís amb la recuperació del patrimoni musical per a les noves generacions.
Jaume I: fonament i símbol
Al llarg dels segles, la figura de Jaume I, rei d’Aragó i comte de Barcelona, i primer rei cristià
de València i de Mallorca, ha estat reverenciada com un símbol de la nostra identitat col·lectiva i, encara, com a principal creador del que seria, a partir del seu regnat, la Corona d’Aragó hispànica, un estat que va perviure fins a les primeres dècades del segle xviii, quan Felip d’Anjou el va extingir amb els coneguts decrets de Nova Planta, després de guanyar la Guerra de Successió. El record d’una determinada imatge del rei en Jaume –perpetuada en bona mesura a través del seu Llibre dels feits–, no va perdre mai el poder d’atracció sobre els erudits i els estudiosos, sobre els historiadors i la gent lletrada. Fins i tot, el seu record va perviure, més o menys desfigurat, entre el poble. No podia ser d’una altra manera, atés que Jaume I va integrar les terres valencianes i les balears a la civilització europea occidental i va fundar sengles regnes cristians, amb els límits fixats per la legislació i amb una sobirania jurídica pròpia dins el conjunt catalanoaragonés. Per això, a
València i a Mallorca, principalment, durant tota l’època foral, la veneració per Jaume I va ser ben notòria, i la seua mitificació es va produir principalment en aquests territoris. Tant a Palma com a València s’han conservat sempre –amb major o menor lluïment i amb els daltabaixos propis de les èpoques diverses–, la Festa de l’Estendard d’Aragó i la Festa del 9 d’Octubre, en cada cas, com un emblema poderós d’ambdues personalitats ciutadanes col·lectives que han englobat, en una representació idealitzada dels sengles naixements dels pobles valencià i balear, el conjunt dels respectius països, i com a moment culminant de la memòria del rei en Jaume al llarg dels segles.
Per això, es pot afirmar que el record de Jaume I i de la seua època -la cultura del món medieval, els Furs, la poesia dels trobadors i la seua música, la religiositat devota del rei, etc.-, no han desaparegut mai. De fet, es revitalitzava sistemàticament, en rememorar-se les dates de la conquesta de les capitals dels antics regnes de Mallorca i de València, cada 31 de desembre en el primer cas –dia de la presa de la ciutat de Palma per les armes dels cristians–, i cada 9 d’octubre, data de la reconsagració de la catedral de València, en el segon, i quan de facto entrà el monarca encapçalant una processó solemne a la ciutat del Túria. També, a València, hi havia un record especial pel rei cada 23 d’abril, festa de sant Jordi, primitiu patró d’aquest regne, a qui, segons la tradició, Jaume I hauria invocat per a aconseguir la rendició militar de la urbs valentina.
D’importància fonamental serà recordar que cada any, en la major part d’aquestes festes, als sermons, devia haver –com tenim constatat en alguns casos– la citació directa o indirecta del Llibre dels feits, que es convertia en font ineludible per als capellans encarregats de l’homilia, malgrat que resulta quasi impossible saber fins a quin punt l’esment d’aquella font hauria esdevingut simplement un recurs de tradició oral, i, per tant, una mera repetició de dades –amb major o menor fonament– transferides al llarg del temps, de forma no erudita. En qualsevol cas, la presència d’aquell personatge històric del passat es repetia cíclicament, cada any, i això mantenia viva la seua memòria. Fins al punt que, per exemple, quan el 1663, a València, es va produir una revolta popular contra l’augment dels impostos, els llauradors demanaven «quedar en la llibertat que el senyor rey don Jaume els havia deixat», com anotà el dietarista Joaquim Aierdi, tot constatant l’extremada popularitat d’un rei que ja feia segles que havia mort.
En els casos de Catalunya i d’Aragó, el record del rei Jaume I estava condemnat a quedar un poc més desdibuixat, però no oblidat mai. Malgrat que havia estat el monarca que havia generat una expansió major de la Corona, no és menys cert que no havia accedit als desitjos de la noblesa aragonesa, que ambicionava integrar les terres valencianes als seus dominis directes i que no podia veure amb bons ulls la creació d’un regne diferenciat que sols afavoria el poder reial. De fet, sabem que la decisió del rei generà no agradà als seus súbdits. Per altra banda, cal recordar que, per voluntat pròpia del monarca, amb el seu testament es dividí l’estat en dues monarquies, tot separant el regne de Mallorques –amb el Rosselló, la Cerdanya, el Conflent i Montpeller– del conjunt dels comtats catalans i de la resta de la Corona d’Aragó, cosa que tampoc no va agradar gens als catalans.
Però a pesar de tot això, el record de Jaume I necessàriament havia de perdurar, al seu país,
i especialment a València, on des del 1372 i per desig de Pere el Cerimoniós, cada 27 de juliol -data de la mort del rei en Jaume-, es produïa fins i tot una celebració eclesiàstica propiciada per la casa reial d’Aragó, sense dubte en paral·lelisme amb les commemoracions religioses dels sants. També caldria recordar com Alfons el Magnànim, el 1428, festivà la celebració del 9 d’octubre a València amb una espectacular cavalcada on la figura del Conqueridor segurament li aprofitava per enllaçar amb la seua pròpia empresa personal: lluitava llavors contra Castella i acabaria per conquerir del regne de Nàpols. I encara, en aquest mateix sentit caldria assenyalar, també, com el 1633 es va produir l’intent fallit d’un seu descendent, el comte de Guimerà –Gaspar Galcerà de Castre de Pinós de Gurrea i d’Aragó– de canonitzar el rei Jaume, del qual es valorava especialment que durant tota la seua vida va mostrar una gran devoció per la Mare de Déu, i, en sentir pròxima la seua mort, va vestir l’hàbit de monjo cistercenc, tot manifestant la voluntat de descansar al monestir de Santa Maria de Poblet. En aquell barroc immaculista, la devoció mariana de Jaume I podia ser molt ben vista; però d’altres qüestions que l’atenyien, no. I, en especial, ben probablement, el fet que aquell rei pertanyia a un passat remot que no tocava de prop la dinastia Àustria llavors regnant. També, perquè, amb la major institucionalització de la monarquia hispànica, va decaure la commemoració de l’obituari de Jaume, en benefici de la celebració del 9 d’octubre. Aquella festa, a València, durant el segle xvi i principis del xvii va ser, a més, una manera d’exalçar i de recordar la lluita contra l’islam, omnipresent en aquells anys en la historiografia local i on Jaume I era proposat com a model a seguir per la monarquia hispànica. Per altra banda, els jurats valencians acordaren, el 1567, que la commemoració del seu traspàs se celebràs l’11 d’octubre, després de les festes de sant Donís, en un intent de mantenir així agrupat al calendari el record del monarca fundador. Al segle xvii, l’agudització del procés de transculturació en el marc de la monarquia hispànica, la definitiva expulsió dels musulmans que restaven a la península, el fracàs de l’intent de canonització –ben previsible en el context d’una Corona d’Aragó aleshores políticament subalterna– i, sobretot, l’omnipresència dels referents religiosos del barroc van provocar un progressiu oblit de la rememoració de la mort del rei. Però no de la celebració del 9 d’octubre, que va revestir sempre una gran solemnitat fins que Felip d’Anjou, en annexionar a Castella el regne de València, «por justo derecho de conquista» (1707), hi va imposar unes noves institucions que s’anaven a encarregar d’eliminar tant com els fos possible qualsevol vestigi de l’època foral. Encara que, en el cas de la festa del 9 d’octubre, no van reeixir.
I així, al segle xviii, el capítol de la catedral de València, en continuar celebrant cada 9 d’octubre la festivitat de la dedicació de l’església major de València, no sols va preservar una commemoració litúrgica de primera magnitud per als valencians, sinó també el record de la gesta de la conquesta de la ciutat per Jaume I. I en especial, destaca la celebració del centenar, el 1738, encara que amb particularitats –com ara la presència de la figura del Cid, en les festes d’aquell any.
Però, encara, convé remarcar que gràcies a la tradició litúrgica, al manteniment de la memòria històrica entre les minories cultes i a l’interés dels il·lustrats valencians pels Furs concedits per Jaume I, la ciutat de València no va oblidar mai la data històrica de la fundació del regne. Fins i tot, al segle xviii es produí alguna còpia del Llibre dels feits, ni que fos fragmentària i fruit dels interessos erudits que pretenien esbrinar fins a quin punt Jaume I era el vertader autor de la Crònica. I més tard, els escriptors i els artistes romàntics també es van interessar pel passat medieval. Tot plegat va contribuir a envoltar la figura del rei en Jaume d’una aurèola mítica, molt del gust d’aquell romanticisme d’arrel anglesa que arribava a les nostres terres més o menys desfigurat però, amb tot, amb la capacitat de despertar l’interés pel món de l’edat mitjana.
La renaixença, per la seua banda, aprofità la commemoració del sisé centenari de la mort
de Jaume I (1876) per convocar, a València, on s’admetia que s’hauria produït segurament el traspàs del rei, una festa poètica extraordinària, que reuní les principals figures renaixencistes de València, Catalunya, Balears i Provença, ja que els felibres occitans, pel fet d’haver estat Jaume I senyor de Montpeller, també el van convertir en un símbol de fraternitat entre Occitània i els pobles germans de la Corona d’Aragó. El moviment cultural renaixencista –amb destacades figures mallorquines– i els seus epígons més o menys «nacionals» van potenciar encara el record de Jaume I, no sols amb la recuperació de la memòria de la data de la seua mort, sinó amb reedicions de la seua Crònica o Llibre dels fets i amb una innovació singular, que partí precisament de Montpeller: la commemoració del VII centenari del seu naixement, el qual tingué lloc el dia 2 de febrer de 1208, que donà lloc, entre altres coses, a la celebració del Primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, dedicat justament a la figura del monarca.
Aquell segle xx anava a ser, definitivament, el que més interés mostraria pel rei medieval. Les comunitats humanes que es consideren descendents de la seua obra política i que integraren durant segles la Corona d’Aragó, des de diferents perspectives i amb diferents iniciatives, l’han reivindicat com una peça clau de seu passat: Catalunya, Aragó i, especialment, les Illes Balears i les terres valencianes l’han convertit en un signe d’identitat, en un emblema que exhibeixen allà on poden, orgullosos de la seua relació amb aquell personatge que aprofita per reivindicar trets locals i nacionals, per damunt de diferències lògiques o divergències esperables. I això, fins als nostres dies, en què, més enllà de la personalitat o l’obra jurídica i literària del rei, hi ha una clara voluntat, d’aproximació al món que envoltava el monarca: la societat, la cultura, la política… que es
tradueixen en un desig de conéixer, fins i tot, la vida quotidiana de la cort. Què hi feien allà les dones? Quin paper jugaven? I els músics i trobadors àulics? Qui eren? Què hi sonava? Què es menjava? Com vestien? I un etcètera inabastable que fa veure el temps del rei en Jaume com un món atractiu que volem continuar descobrint i coneixent.
Un llarg recorregut, doncs, el de la presència de Jaume I i el seu record, en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó i, especialment, entre els valencians. Un llarg recorregut que, òbviament, no ha acabat.
Vicent Josep Escartí
Universitat de València / IEC
