Mediterrània Consort / Flauto concertato

Flauto concertato

Ouverture a Flauto concertato, 2 dessus e Basse (TWV 55:a2)

Ouverture
Les Plaisirs
Air à l’Italien
Menuet 1 i 2
Réjouissance
Passepied 1 i 2
Polonaise

Concerto a Flauto dolce, 2 violini, viola e Cembalo (TWV 51:C1)
Allegretto
Allegro
Andante
Tempo di Minuet

Concerto a Violino grosso, Viola, Flauto dolce, Viola da gamba e Fondamento (TWV 52:a1)
Grave
Allegro
Dolce
Allegro
 

Georg Philipp Telemann (1681-1767) va tocar la flauta de bec i va escriure més música per a l'instrument que probablement qualsevol altre compositor en la història: música de cambra, concerts, suites, cantates, així com moltes parts d'obbligato en l'abundant repertori d'obres vocals. La seua obra és fonamental per a entendre el paper del instrument en el alt barroc dintre de l'àmbit professional. Així, este programa explora una part important de l'obra orquestral de l'autor alemany per a flauta de bec amb tres exigents obres de gran representativitat, estos tres treballs es conserven en manuscrits dipositats a la Landesbibliothek de Darmstadt i daten d'entre 1732 i 1750.

La Suite en La menor és una de les obres orquestrals més conegudes per a flauta de bec i una de les més interpretades de Telemann. En realitat Telemann l'anomena Ouverture, que és el terme que s'utilitzava per a definir la suite d'origen francès. Generalment les suites d'aquesta època se conformaven en una obertura de caràcter solemne establida en tres seccions (inventada per Lully i promoguda per Lluís xiv per a les músiques escèniques), seguida d'un conjunt de danses més o menys estàndard que es tocaven seguits. Aquesta suite però, és extraordinària perquè esta formada per una inusual successió de moviments que no es troba en cap altre compositor barroc; concatena una sèrie de moviments que alternen els estils francesos de Couperin o Rameau amb altres italians, com «Air a l'Italien», on la flauta adopta el rol de solista vocal amb l'estructura d'ària da capo, pròpia de les cantates i òperes italianes.

Aquesta mixtura d'estils italià i francès, del que Telemann va ser un dels principals defensors, s'observa al llarg de l'obra de l'autor. Així i tot, en esta suite encara trobem elements provinents de la música popular polonesa o morava tant habituals en la producció de l'autor d'Hamburg.

El concert en Do major, com la suite anterior, conté també característiques inusuals respecte a la clàssica forma del concert barroc. Normalment, en els concerts per a instrument solista s'establien tres moviments, alternant ràpids i lents. Telemann però, trenca aquesta estructura i incorpora elements de la música francesa, com el darrer «Tempo di Minuet». Aquest concert bé pot representar la música galant, rococó, que tant aviat s'establirà en Alemanya de la mà de Quantz. Carl Philipp E. Bach o Graun.

El concert per a viola da gamba i flauta de bec que tanca aquest concert és una rara avis dintre de la literatura barroca. Únic respecte a instrumentació, explota de forma magistral el potencial sonor de la viola da gamba i la flauta respecte al tutti. És una obra vibrant plena de recursos italianitzants i amb flaires polonesos com les altres dues obres del programa. Aquest concert es compon en una època en la qual els dos instruments solistes estan en declivi i segueix la tradició alemanya d'agrupar flautes i violes da gamba, com per exemple l'Actus Tragicus de Johann Sebastian Bach. En definitiva, la música d'aquest programa desplega un enorme ventall d'afectes, des de la tendresa fins a la fúria, des de l'elegància fins a l'excés, i representa també, un homenatge a un dels més grans compositors del segle xviii.

David Antich