Portada >  > Agenda > Amystis - Ecos del Parnaso, el madrigal español oculto

05 d'agost de 2019

Amystis - Ecos del Parnaso, el madrigal español oculto

Amystis

El madrigal, concebut com a forma poètic-musical, es desenvolupa de manera aclaparadora —tant en quantitat com en qualitat— a Itàlia, des d’on irradia cap a tota Europa.

Programa

Ditimi si o no - Cristóbal de Morales (1500-1553)

Giorno felice - Diego Ortiz (c.1510-c.1570)

Ma voluntat amb la raó s'envolpa

(Madrigal XV – 1ª part) - Joan Brudieu (1520-1591)

Plena de seny

(Madrigal XV – 2ª part) -  Joan Brudieu (1520-1591)

Pues que no se puede hazer

(Madrigal III – 1ª part) - Joan Brudieu (1520-1591)

Amor me tiene olvidada

(Madrigal III – 2ª part) Joan Brudieu (1520-1591)

Ojos hermosos - Rodrigo de Ceballos (1525-1591)

¡Ay de mi sin ventura! (La Monja) - Juan Navarro (1530-1580)

Recuerde el alma dormida - Juan Navarro (1530-1580)

Tu dorado cabello - Francisco Guerrero (1528-1599)

¡Ay de mí qué’n tierra agena! - Mateo Flecha el Joven (1530-1604)

Solcai già mar crudele - Sebastián Raval (1550-1604)

Questo cor e quest’alma - Sebastián Raval (1550-1604)

Tu vuoi dolci i sospiri - Sebastián Raval (1550-1604)

En este fértil monte - Pedro Ruimonte (1565-1627)

Mentre vieni o mio sole - Pedro Valenzuela 

Voi volete ch’io muoia - Pedro Valenzuela 

La verginella - Pedro Valenzuela 

 

El madrigal, concebut com a forma poèticomusical, es desenvolupa de manera aclaparadora —tant en quantitat com en qualitat— a Itàlia, des d’on irradia cap a tota Europa. Els compositors francoflamencs i anglesos prendran el testimoni de manera destacada. De fet, són moltes les figures principals dels segles XVI i XVII la imatge dels quals és ja indissociable al madrigal. Quin melòman no s’ha delectat alguna vegada amb els madrigals, tan descriptius i pròxims a l’atmosfera poètica, d’autors com Cipriano de Rore, Carlo Gesualdo, Adrian Willaert, Lucca Marenzio, Jacques Arcadelt o el fecund Claudio Monteverdi?

Tots ells van buscar en els textos refinats de Petrarca (i per extensió els petrarquistes) i en els d’altres autors com Tansillo, Tasso i Ariosto, el punt de partida per a crear una simbiosi perfecta entre melos i poesia. En aquesta confluència la música es posa al servei del text en un intent per expressar fidelment el seu sentit a través de la forma musical i la transcendència dels afectes.

Però va arribar la influència d’aquest gènere a Espanya? Certament sí, tot i que van ser molt pocs els autors que van publicar les seues obres sota el títol de «madrigals». No és d’estranyar, a causa del contacte amb els principals centres madrigalístics d’Itàlia (Nàpols, Venècia i Roma), que fora la Corona d’Aragó la via d’entrada a la península i el principal centre proveïdor d’aquesta nova forma d’entendre la música vocal, en la seua quasi totalitat, de caràcter profà. Com bé apunta el musicòleg W. H. Rubsamen:

Si al desenvolupament del madrigal van contribuir a Espanya tots els músics del país, no van acceptar aquest vocable els castellans i andalusos. Són madrigals de fet, no de nom, algunes peces de Francisco Bernal, Juan Navarro, Rodrigo de Ceballos Francisco Guerrero, Ginés de Morata i Juan Vázquez. Els catalans, en canvi, assumeixen el terme escrivint i publicant abundància d’ells.

Aquest problema de nomenclatura ve donat per l’amplitud del concepte madrigal, és a dir, composició polifònica vocal sobre textos poètics, sense tornada i amb música per a tot el text, el qual defineix la seua forma. Per això molts dels villancets del Segle d’Or compleixen amb aquests paràmetres, i són madrigals disfressats amb la forma del villancet, nomenclatura que es va mantindre en virtut d’una tradició multisecular que la va fer perdurar en el temps amb la vestidura pròpia de cada època. El curiós és que tant els mestres de la Corona d’Aragó com els compositors espanyols residents a l’estranger van publicar madrigals sense cap objecció, al contrari que la majoria dels músics peninsulars.

Les primeres notícies d’una publicació de madrigals a Espanya arriba a Barcelona amb l’autor català Pere Alberch i Vila, que va viatjar a València amb el seu oncle Pere Vila i on degué entrar en contacte amb els músics més notables de la cort del Duc de Calàbria. Per desgràcia, de la seua obra Odarum (quas vulgo madrigales appellamus) diversis linguis decantatarum, publicada a Barcelona en 1561, tan sols es conserven algunes de les veus, la qual cosa ens fa impossible recrear les peces.

Seguint la moda importada d’Itàlia serà un altre català, Mateu Fletxa el Jove, també molt vinculat a la ciutat de València com a carmelita, qui publicarà a Venècia (1568) Il Primo Llibro de Madrigali, compendi de peces de gran subtilesa tècnica i matisos propis del discurs madrigalístic, com són la forma musical oberta i l’ampli ventall d’opcions estilístiques per a evocar el sentiment poètic.

Prompte es degué fer molt del gust entre els músics de la Corona d’Aragó aquest gènere, en el qual podien desenvolupar l’essència del seu propi art i ampliar els elements expressius de la seua ànima sensible. Mostra d’ells és la publicació a Barcelona d’un nou llibre de madrigals pel mestre de capella de la Seu d’Urgell, el francés establit a Catalunya Joan Brudieu, el qual publica madrigals en castellà i català i fins i tot arriba a musicalitzar textos del famós poeta valencià Ausiàs March.

L’última de les grans publicacions realitzades per un mestre de la Corona d’Aragó serà la impresa a Anvers (1614) pel músic saragossà Pedro Ruimonte. El seu Parnàs Español, en el qual es compilen tant madrigals com villancets, mostra en els primers unes obres en castellà de gran qualitat, descriptives al detall, de ritmes vius en els quals l’accent prosòdic conflueix amb el musical fent d’aquestes obres, dividides en seccions segons text, no estròfic i amb solució de continuïtat, un dels majors exponents del madrigal a Espanya.

Malgrat el que ens pot indicar el nombre de publicacions realitzades pels compositors de la Corona d’Aragó, l’edició de madrigals no va ser prerrogativa d’ells, sinó que es va estendre des dels seus límits d’influència a la resta de la península. És el cas dels ja esmentats Rodrigo de Ceballos i Francisco Guerrero, així com dos dels pilars de la música espanyola del Segle d’Or: Diego Ortiz i Cristóbal de Morales, dels quals Amystis presenta dues rareses escrites en italià, els únics madrigals coneguts fins al moment d’aquests dos autors.

De la mateixa manera, van existir músics espanyols que van viure en primera persona l’eclosió del madrigal en terres italianes, compartint música i vivències i imbuint-se de l’estil d’autors tan importants com Merulo, Zarlino o Andrea i Giovanni Gabrielli.

Un d’aquests autors és el format en l’àrea d’influència de Venècia i Verona, Pedro Valenzuela, que va ser cantaire en el cor de l’església de sant Marc a Venècia i posteriorment en el cor de l’església de l’Annunziata de Nàpols. Valenzuela va publicar a Venècia (1578), en les impremtes de Gardano, Madrigali di Pietro Valenzola Spagnolo a cinque voci, con uno a sei et un dialogo a 8. Liber I.

El segon dels autors espanyols que van emigrar a Itàlia va ser Sebastián Raval, qui establit a Roma va publicar dos llibres de madrigals de gran enginy i emmarcats plenament en l’estil italià: Il Primo Libro de Madrigali a 5vv a Venècia (1593) i Madrigali a 3, 5 8vv a Roma (1595).

Però com en tots els aspectes culturals, on es produeixen xocs estilístics i de tradició, i on els músics en gran mesura es convertien en itinerants, es produeixen influències recíproques en les quals, en aquest cas, elements italianitzants i espanyols es fonen en una perfecta amalgama. És el cas del músic italià Stefano Limido, el qual va escriure en castellà un conjunt de madrigals espirituals conservats a l’arxiu de la Catedral de Valladolid.

Atés aquest recorregut del madrigal italià, fortament arrelat en la Corona d’Aragó, i que es va irradiar per tota la península, Amystis presenta amb aquest programa un repertori que pretén mostrar el diferent grau d’assimilació de l’estil italià pels autors espanyols i la seua fusió amb la tradició purament hispànica.

Èlia Casanova i Quiteria Muñoz, sopranos

Hugo Bolívar i Isabel Marí, alts

Jesús Navarro, tenor

José Manuel Bustamante, baríton

Giorgio Celenza, baix

Sara Águeda, arpa

José Duce Chenoll, direcció

Programació

05/08/2019  22:30hPati d'armes del Castell del Papa LunaProgramació 2019

Preus: 12€

Organitza

Col·labora

culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Música Antiga i Barroca de Peníscola

Tel. 96 120 65 19
musica_ivc@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Música Antiga i Barroca de Peníscola

Aníma’t a la música barroca

Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info