Accademia del Piacere / Rediscovering Spain

Rediscovering Spain
Glosado sobre el tenor de La Spagna

Fantasía y glosado sobre extractos de la Negrina
Mateo Flecha (1481-1553)
Improvisación sobre el Fandango y la Guaracha

Yo soy la locura
Henry de Bailly (1590-1637)
Xácaras y Folías
anònim s. xvii

Passacalle & Ciacona a tre
Andrea Falconieri (1585/6-1656)
Niñas como en tus mudanzas
José Marín (1618-1699)

Improvisación sobre la Pasacalle
Glosado sobre Guárdame las Vacas
Fahmi Alqhai

Tarantella
Lucas Ruiz de Ribayaz (1626-1667)
Marionas
Canarios
Gaspar Sanz (1640-1710)

Rediscovering Spain
Decadent i abstreta, la ultraconservadora monarquia espanyola del segle xvii va tancar amb pany i forrelat les fronteres culturals del país per por de les herètiques influències nord-europees. Amb la censura i la Inquisició a ple rendiment, les arts van patir les conseqüències d'aquest nacionalisme regressiu, però paradoxalment hui podem gaudir de les seues conseqüències musicals perquè, allunyats dels corrents italianitzants, els músics espanyols es van veure forçats a crear una música singular i original: plena d'arcaismes però també de solucions noves i personals, influïda per la música popular vernacla i també per formes i estils procedents de les immenses colònies de la corona hispana.

Si la música litúrgica es va veure abocada a la repetició de clixés ja vigents —per exemple, el policoralisme venecià de cent cinquanta anys abans—, la música profana i la instrumental —fins i tot les destinades als ambients aristocràtics més privilegiats— es van veure literalment negades per la influència de les danses portades d'allèn les mars per colonitzadors i colonitzats. Per ací es van colar en els palaus no sols els ritmes tradicionals espanyols, sinó els vinguts del Nàpols dominat pels Àustries, de la veïna Portugal, per descomptat els procedents dels virregnats americans i, a través d'ells, els portats de l'Àfrica negra per milers d'esclaus forçats a creuar l'Atlàntic.

Amagades, entre les cordes de l'instrument de moda, la guitarra, es van filtrar en els palaus aquelles danses, de compàs quasi sempre ternari i en forma de variacions sobre un basso ostinato, és a dir, d'harmonies repetides sobre les quals els músics podien improvisar lliurement i exhibir així els seus recursos instrumentals. En les fonts anònimes i en edicions com les del napolità Falconieri, l'aragonés Sanz o el castellà (establit un temps al Perú) Ruiz de Ribayaz es van posar per escrit les improvisacions més aconseguides; a través d'elles podrem escoltar aquell decisiu pas, a través d'Espanya, dels seus ritmes creuats i les seues harmonies senzilles i insistents —probablement decisives per a l'establiment de la moderna tonalitat i les actuals rodes d’acords, encara vigents—. Procedents dels mitjans més humils i de les regions més allunyades del món, avançades d'una primera globalització, van acabar per dominar la música de la mateixa cort de Versalles o aconseguir la ploma de grans com Bach o Scarlatti, en les mans de les quals xacones, fandangos, folies i canaris van posar el seu peu en la Història.

Juan Ramón Lara