Quiteria Muñoz, soprano
ACCADEMIA DEL PIACERE
Johanna Rose, viola de gamba
Rami Alqhai, viola de gamba baix
Javier Núñez, clavecí
Carles Blanch, guitarra barroca
Agustín Diassera, percussió
Fahmi Alqhai, viola de gamba i direcció
Himno Pange Lingua More Hispano y su glosa
Himno anónimo gregoriano
& Glosas de Antonio de Cabezón (1510-1566) y Fahmi Alqhai
San Sabeya, gugurumbé
Mateo Flecha (1481-1553)
Glosa en canon sobre el bajo del pasacalle
Fahmi Alqhai
La bella Çelia que adora
Luis de Briceño (fl. 1610-1630)
Glosa e improvisación sobre Conde Claros
Fahmi Alqhai
Yo soy la locura
Henry de Bailly (1590-1637)
Pasacalles
Antonio Martín i Coll (ca. 1660-ca. 1734)
No piense Menguilla
José Marín (1618-1699)
Ciaccona a tre
Andrea Falconieri (ca. 1586-1656)
Niña, como en tus mudanzas
José Marín (1618-1699)
Pavana al ayre español
Gaspar Sanz (1640-1710)
Ay, amor loco
Luis de Briceño (fl. 1610-1630)
Diferencias sobre el canto del caballero
Antonio de Cabezón (1510-1566)
Bayle del Gran Duque
Antonio Martín i Coll (ca. 1660-ca. 1734)
Tarantela y canarios
Carles Blanch & Fahmi Alqhai
L’Espanya del segle XVII, i particularment Sevilla, van ser un paradigma de diversitat i de forts contrastos: en ella es van trobar, juntes i barrejades, la pobresa més punyent amb el balafiament de l’or d’Amèrica, la brillantor amb la ignorància més fosca, el puritanisme amb la depravació… D’aquesta barreja d’idees i persones va emergir una era daurada de les arts i de la música, que va gaudir d’una riquesa d’estils i gèneres enlluernador i rares vegades repetida: la vella polifonia policoral a les esglésies, els tons humans en els palaus, les sarsueles en els teatres, la guitarra de moda en les cases i les barberies…
La cúspide d’aquesta piràmide social, la Corona, havia adoptat gairebé com a himne nacional el Pange Lingua ‘More hispano’, omnipresent en celebracions solemnes. Però en l’altre extrem d’aquesta piràmide manaven les danses, moltes danses, disposades a pujar per l’ascensor social molt més ràpid que les persones. «Balls lascius que sembla que el dimoni els ha tret de l’infern», en paraules de Rodrigo Caro (1626), solien desembarcar de mans dels esclaus procedents de les colònies d’Amèrica: sarabandes, cercaviles, xacones i una altra gran tropa d’aquest gènere van passar aviat dels carrers als llibres de guitarra i els entreactes teatrals, i d’ahí als salons de l’aristocràcia. Els seus ritmes mixtos eren, diríem hui, molt flamencs, i la seva estructura musical eren breus rodes d’acords repetides fins a l’infinit, sobre les quals s’organitzaven variacions melòdiques, com hui en el blues o les seguiriyas. Acompanyades per l’emergent guitarra com a instrument de moda, van formar una sòlida base per al patrimoni folklòric espanyol que hui coneixem, i van ser copiades per una Europa que mirava a Espanya amb mescla de rebuig i fascinació pel seu exotisme: el foc espanyol va prendre en la mateixa cort de Versalles a través de la moda à l’espagnole, i els acords i ritmes hispans van posar així el fonament del que hui coneixem com a música barroca.
Juan Ramón Lara
La forta personalitat artística del seu director i una visió vitalista de la música marquen la singularitat del conjunt Accademia del Piacere: els seus artistes la conceben com una cosa viva, plena d’emocions, que els seus músics interioritzen com a pròpia i transmeten a l’espectador, siga música creada hui o la concebuda fa segles. En paraules de David Yearsley en la revista nord-americana Counterpunch, «el nom del grup ho diu tot: no he escoltat mai res de més desafiador, commovedor i plaent».
En les seues gravacions Accademia del Piacere ha revelat nous matisos en repertoris fonamentals de les músiques històriques com el Seicento italià en Le Lacrime di Eros, la música espanyola del Renaixement en Rediscovering Spain i Colombina, i l’escènica del Barroc hispà en Muera Cupido, Premi Opus Klassik 2020 de la indústria discogràfica alemanya al Millor Àlbum d’Òpera (Núria Rial). Accademia ha rebut molts altres reconeixements, com el Choc de Classica (França), el Prelude Award (Països Baixos) o el premi GEMA al Millor Grup Barroc Espanyol (2016).
A partir del seu nucli fundacional de violagambistes i sempre en col·laboració amb solistes de primer nivell, com la ballarina Patricia Guerrero, el guitarrista Dani de Morón o el percussionista Pedro Estevan, Accademia del Piacere se situa en la primera línia europea de la música antiga, i les seues actuacions la porten a singulars sales d’Europa, Amèrica i Àsia, com el Oji Hall de Tòquio, el Museu Britànic de Londres o la Filharmònica de Berlín, així com a moltes altres dels EUA, Alemanya, França, el Japó, Bèlgica, Holanda, Mèxic, Colòmbia, Suïssa, Espanya, Dubái… Els seus concerts són regularment emesos en directe per la Unió Europea de Radiodifusió i les seves emissores associades, i ha aparegut en múltiples emissions televisives, des de TVE a la NHJ japonesa.
