Lluís Martínez-Agudo, baix solista 

Luis Osca i Josep Ribes, violins 

Amparo Camps, viola 

Ángela Lobato, violoncel

Juan Perfecto Osca, contrabaix

Aníbal Soriano, guitarra i tiorba

Javier Caballero, clavicèmbal

Joan B. Boïls, director 

Sorge infausta una procella 

• Georg Friedrich Händel (1685-1759) 

Rodrigo 

Ouverture 

Gigue 

Sarabande 

Matelot 

• Georg Friedrich Händel  

Sorge infausta una procella (Orlando) 

Invida sorte avara (Ariodante) 

• Georg Friedrich Händel 

Rodrigo 

Menuet 

Bourré 

Menuet 

Passacaille 

• Antonio Vivaldi (1678-1741) 

L’esperto nocchiero (Arsilda) 

• Georg Friedrich Händel 

Pur ritorno a rimirarvi (Agrippina) 

• Antonio Vivaldi 

Orribile lo scempio (Tito Manlio) 

• Antonio Vivaldi 

Concerto en la menor, rv 156 

Allegro 

Adagio 

Allegro 

• Georg Friedrich Händel 

Io di Roma il Giove sono (Agrippina) 

• Antonio Vivaldi 

Benché nasconda (Orlando furioso) 

Lluís Martínez-Agudo, baix solista 

La Dispersione naix en 1999 amb la intenció d’interpretar el repertori musical europeu dels segles XVII i XVIII amb criteris i instruments històricament fonamentats. L’agrupació ha actuat en nombrosos festivals i auditoris i porta enregistrats set discos. La seua música ha ocasionat titulars i comentaris com «Daroca se luce», (Heraldo de Aragón, 2009), «Es uno de los mejores discos de música antigua que he escuchado» (José Luis Pérez de Arteaga en El ojo crítico de rne, 2011), «la interpretación […] alcanza el grado de excelencia» (Diverdi, febrero 2013), «el trabajo de La Dispersione es de una delicadeza y precisión impecables» (Melómano, 2013), «La actuación, impecablemente historicista del conjunto valenciano La Dispersione […] es digna de los mayores parabienes» (Ritmo, 2017), «La Dispersione es un grupo valenciano que […] ha dado muestras sobradas de solvencia y seriedad» (Scherzo, 2019), «no podemos sino alabar la originalidad de este doble disco […] donde destacan el especial cuidado de los detalles así como una brillante musicalidad» (Melómano, 2020) o «Los músicos que aquí intervienen realizan un espléndido trabajo, […]. La Dispersione cuenta con excelentes profesionales en todas las secciones instrumentales» (Ritmo, 2020). Y en 2024 sobre el concierto ofrecido en Les Arts: «Interpretaciones […] dichas con calidad instrumental y perfilado sentido estético […] versiones luminosas tamizadas por la naturaleza instrumental de La Dispersione» (Levante) o «Perfecto acorde final para esta tercera edición de Les Arts és Barroc» (Ópera World).  

La Dispersione organitza des de 2003 un curs de Música Antiga en Guadassuar (València) pel que han passat professors de reconeguda trajectòria com Jean-Pierre Canihac, Daniel Lassalle, Eva Narejos, Francisco Rubio, Pedro Estevan, Maricarmen Gómez Muntané, Ángel Medina, J. Javier Goldáraz, Juan Carlos Asensio, Antonio Ezquerro, Olivia Centurioni, Alba Roca, Lina Tur, Manfredo Kraemer, Eva Saladin, Walter Reiter… 

Händel i Vivaldi són dos figures clau en la música escènica de la primera meitat del segle XVIII. Sí, Händel, pels seus èxits a Anglaterra amb òperes italianes, però també Vivaldi. La seua figura s’associa comunament a la música instrumental, en concret al concert, les òperes van ser posades en valor molt recentment i resulten en general desconegudes per al gran públic. En va escriure al voltant de quaranta-cinc originals —sense comptar pastitxos i reutilitzacions—, és a dir, un número semblant a les que va escriure Händel. Setze ens han arribat senceres, a més de fragments musicals o sols llibrets d’altres. Vivaldi es va introduir en el gènere operístic tard, als trenta-cinc anys, i es va convertir en figura destacada de la vida teatral d’una ciutat tan notòria i activa com Venècia, i no sols en el seu paper de compositor sinó també com a empresari. 

Dels títols que trobem al present programa, tant Orlando i Orlando furioso com Ariodante estan basades en el poema èpic cavalleresc Orlando furioso d’Ariosto. Altres narren històries de personatges de l’antiguitat clàssica com Tito Manlio, cònsol romà, Agrippina, mare de l’emperador Neró o Arsilda, reina de Ponto. Per la seua banda, Rodrigo fa referència a l’últim rei de l’Espanya visigoda. Indubtable és la importància de l’ària en este model compositiu de Händel i Vivaldi, i com a exemple Agrippina, escrita per cert per a Venècia, amb trenta-cinc àries. En cap de les òperes que hui ens ocupen la veu de baix correspon al protagonista. Això sí, en tots els casos hi ha lluïment vocal, amb diferents caràcters, diferents situacions, diferents estats d’ànim que intenten commoure l’espectador com ja va escriure Monteverdi en els inicis d’esta forma escènica.