Èlia Casanova, veu
Laia Blasco, veu
Rosa García, veu
Carles Magraner, violes
Jota Martínez, viola de roda, llaüt, platerets
Eduard Navarro, cornamusa, xeremia, llaüt
David Antich, flautes
Pau Ballester, percussions
AVocal CdM
Ignacio Lequerica, Álvaro Soto, José Vicente Balaguer, Josema Bustamante, tenores
Antonio Sabuco, Daniel Muñoz, bajos
- Carmina moralia et satirica (cants morals i satírics)
CB3 Ecce torpet probitas
CB8 Licet eger cum egrotis
CB12 Procurans odium
CB17 O Fortuna, velut luna statu variabilis
Homenatge a Carl Orff
CB19 Fas et nefas ambulant
CB24 Iste mundus furibundus falsa prestat gaudia
CB30 Dum iuventus floruit
CB31 Vite perdite
CB37 In Gedeonis area
- Carmina amatoria (cançons d’amor) i potoria (paròdies i cants sobre la beguda)
CB63 Olim sudor Herculis
CB73 Alte clamat Epicurus
CB85 Veris dulcis in tempore
CB115 Nomen a solemnibus
CB119 Dulce solum natalis patrie
CB151 Virent prata hiemata
CB153 Tempus transit gelidum
CB196 In taberna quando sumus
CB200 Bacche, bene venies
Fundada en 1987 per Carles Magraner, Capella de Ministrers és una agrupació espanyola dedicada a la investigació i difusió de la música històrica, abastant des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. El seu treball combina rigor musicològic amb una interpretació sensible i apassionada, la qual cosa l’ha convertida en un referent de la música antiga.
Al llarg de la seua trajectòria, ha oferit concerts en prestigioses sales d’Espanya com l’Auditori Nacional i el Palau de la Música de València, i ha participat en festivals com el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada i el Festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola. La seua projecció internacional és destacada, amb actuacions en països com França, Itàlia, Alemanya, els Estats Units, la Xina i el Marroc, interpretant en espais emblemàtics com el Metropolitan Museum de Nova York i el BachFestival de Leipzig.
Capella de Ministrers compta amb una extensa discografia sota segells com Auvidis i cdm, el seu propi segell discogràfic. Ha rebut múltiples guardons, incloent-hi l’International Classical Music Award (icma) en 2018 i 2023, el Premi Carles Santos de la Música Valenciana i la Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura en 2023.
Carles Magraner, reconegut violagambista i musicòleg espanyol, és el fundador i director de Capella de Ministrers des de 1987. La seua trajectòria s’ha dedicat a la investigació, recuperació i difusió del patrimoni musical històric, amb un enfocament basat en el rigor acadèmic i la interpretació amb instruments d’època.
Sota la seua direcció, Capella de Ministrers s’ha convertit en un referent de la música antiga, interpretant repertoris des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. Han realitzat gires internacionals per països com França, Alemanya, Itàlia, els Estats Units, la Xina i el Marroc, i ha actuat en importants festivals i sales de concert com el BachFestival de Leipzig i el Metropolitan Museum de Nova York.
La seua extensa discografia, amb més de 60 gravacions sota segells com Auvidis i cdm, ha sigut aclamada per la crítica i guardonada amb premis prestigiosos com l’International Classical Music Award (icma) en 2018 i 2023. També ha rebut el Premi Carles Santos de la Música Valenciana i la Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura en 2023.
A més del seu treball amb Capella de Ministrers, Magraner ha col·laborat amb directors d’escena, coreògrafs i músics de diverses disciplines, i ha ampliat l’impacte de la música antiga en diferents àmbits artístics. La seua labor és clau en la difusió de la música històrica, i ha consolidat Capella de Ministrers com una de les formacions més prestigioses del seu gènere i reafirmat el seu compromís amb la recuperació del patrimoni musical per a les noves generacions.
Carmina Burana
Cançons medievals del Còdex Buranus (segle XIII)
Música medieval per a rebels sense causa
Quin objecte podria restituir millor que qualsevol altre el ferment, l’entusiasme i les contradiccions de l’Edat mitjana de les catedrals? Per a contar la història d’una època que va redescobrir el pensament antic i amb ell les innovacions de la ciència a partir de l’enfrontament amb la cultura islàmica, i que més tard, a causa del pluralisme lingüístic i comercial generalitzat, va traçar fronteres en les quals l’estranger era sovint l’enemic, tal vegada aquell objecte podria ser un dels manuscrits musicals més famosos del segle xiii, el Còdex Buranus.
Aquesta col·lecció de 250 cançons —popularitzades pels Carmina Burana d’Orff quan les melodies originals encara eren desconegudes— aconsegueix parlar-nos d’una Edat mitjana exuberant i violenta alhora, cínica i apassionada, com no podríem conéixer-la d’una altra manera. La sola idea de reunir en una enciclopèdia les diferents maneres de cantar (política, sentimental, moral, de convivència) revela la importància del cant com a instrument d’entreteniment, així com d’ensenyament i propaganda. No cal dir que aquells van ser els anys de la gran temporada trobadoresca.
No obstant això, el Còdex recull cançons en llatí, ocasionalment en alemany, perquè va ser compilat en temps de Frederic II, presumiblement en el Tirol del Sud, a la frontera entre Itàlia i Alemanya. El privilegi del llatí sobre la llengua vernacla respon a la tensió internacional de la col·lecció: no es tracta dels entreteniments d’un caire o un altre, sinó del millor lirisme europeu que transcendeix les fronteres, el concebut per autors vinculats als cercles universitaris, desitjosos d’oposar-se a la corrupció política, a la hipocresia religiosa i, al mateix temps, disposats a apreciar els plaers de la vida, la naturalesa i el sexe, poc abans que el règim inquisitorial de finals del segle xiii, alimentat per la por a l’altre, els relegara inexorablement a la manifestació del pecat.
Però l’interés del llibre resideix no sols en el fet d’oferir un fresc vital i realista de l’època, sinó a considerar la cançó profana —que només ha existit en el moment en què s’interpreta— com una creació la memòria de la qual es pot conservar. Fins llavors, l’únic cant que sempre viu, fins i tot quan no s’escoltava, era el cant litúrgic, l’únic que tenia sentit plasmar en la pàgina. Dels cants profans potser s’acostumava a anotar el text en fulles que després es dispersarien (els cançoners trobadorescos no es recopilarien fins al final d’aquella època), imaginar la confecció de tot un llibre que recollira i organitzara una cosa tan inaprehensible com un cant, és dir, com Fausto: «Attimo fermati, sei bello!». El Còdex Buranus sembla haver aconseguit aquesta gesta impossible, i la història de la música ha canviat des de llavors.
Davide Daolmi
